LA LLEGENDA DE FER CAGAR EL TIÓ!!!

Era la vigília del dia de Nadal.

En una masia al mig del bosc d’unes muntanyes molt altes i nevades hi vivia un matrimoni molt pobre. No podien sortir a treballar per culpa de la gran nevada que aquell any havia caigut i sols els quedava un tronc per a tirar-lo al foc i escalfar-se i un plat de sopa per menjar.

Així que s’acostava el vespre, es van posar a preparar el pessebre, com venien fent cada any, quan de sobte van trucar a la porta de la masia...

Era un pobre vell, de barba blanca, que els demanava per entrar a escalfar-se, perquè s’havia perdut en mig de la neu i la fosca.

Mentre s’escalfava vora el caliu de la llar del foc, la mestressa li va preparar l’únic plat de sopa que tenien i el seu marit agafà la destral per estellar el tronc per a poder revifar el foc que poc a poc s’anava esmorteint.

Quan el vell se n’adonà, li digué que no fes servir la destral, sinó que li donés uns cops amb una vareta d’avellaner que ell li lliurà. Tot i pensant que el vell no tocava vores, i per tal de no contradir-lo, va fer el que el pobre vell deia.

Al primer cop de bastó que va donar, el tronc s’obrí i de dins van sortir tota mena de menjars i monedes d’or i argent.

Que content es posà el matrimoni i quan van anar per agrair-li el que havia fet, el pobre vell ja havia desaparegut. Havia marxat, caminant en mig de la neu, cercant altres persones amb el cor bo i generós.

A partir d’aquell dia, i en totes les llars catalanes, a la vigília del dia de Nadal, amb un tronc de fusta, es fa cagar el tió. I es canten nadales davant del pessebre. I el parenostre i la cantarella del tió tot donant cops de bastó.

Les llegendes no fa falta que siguin veritat. N'hi ha prou que siguin boniques."